Skip to content

ADOLFO SUAREZ

30 Març 2014

Des de la ràbia
Pere Box

Suarez-Franco jurando Desprès de la mort, anunciada amb antelació pel seu fill Adolfo Suarez Illana, es va desfermar a tots els mitjans de comunicació l’exaltació hagiogràfica de la figura d’Adolfo Suarez, el president de govern que va portar a terme la mal anomenada “modèlica transició democràtica”, que ni va ser modèlica ni tampoc democràtica i molt menys pacífica.
Aquesta mort ha posat de manifest, novament, l’interès dels mitjans de comunicació, millor dit dels seus propietaris, la gran burgesia còmplice de la dictadura, de traslladar a la població un retrat edulcorat i fals del paper d’Adolfo Suarez en la transició de la dictadura de Franco a un sistema democràtic.
Durant aquesta modèlica i pacífica etapa, segon tots els mitjans, els grups d’extrema dreta, anomenats com a grups incontrolats i que tenien, en moltes ocasions, el suport i la col·laboració dels aparells policials de la dictadura, campaven lliurement sense que ningú els aturés.
La policia política, la judicatura, els grups oligàrquics i tot l’aparell del règim anterior estaven al resguard de qualsevol canvi i l’objectiu fonamental era que el carrer no fos d’esquerres.
L’amnistia, una de les demandes de l’esquerra, va servir per a deixar impunes a tots els criminals de l’anterior règim, començant per la figura del mateix Franco, els seus successius governs, Fraga, el de “la calle es mía”, i acabant pel avui reclamat per la justícia argentina “Billy el niño”, passant per la totalitat dels col·laboradors del règim de terror del franquisme, l’església, els cossos policials, els torturadors, els jutges i altres professionals que es prestaven a mantenir l’ordre establert pel dictador. La memòria històrica va ser esborrada. L’equidistància entre assassins i víctimes estava servida per a posteriors generacions. L’oblit de l’etapa més fosca i sagnant de la nostra història deixava pas a una reescriptura de la mateixa amb el vist i plau d’una atemorida població.
Cal recordar que mai es va fer una profunda i veritable investigació de l’assassinat dels advocats de CC.OO. o dels altres morts per part de l’extrema dreta i els elements que es van poder jutjar eren els peons de l’últim esglaó i encara tot i així els assassins d’Atocha van complir 14 i 15 anys de presó d’una condemna de 193 anys.
Ès en aquest sentit que Adolfo Suarez va significar el nus final a tot allò que Franco va deixar “atado y bien atado”.
Però ja se sap, en aquest mon d’hipocresia, cal estar mort per que tothom digui lo bona persona que eres.

Tot això sense desmerèixer els valors personals que, segurament, tenia.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: