Skip to content

La miserable metàfora de la tartera

24 Desembre 2012

per Peru Erroteta
The Economy Journal

En els anys del desenvolupisme, un senyal visible de la condició proletària, era la canariera: un cistellet de vímet amb la tartera, els coberts, el tovalló… Cada dia, milers de treballadors acudien a les seves fàbriques amb la canariera a la mà i, al migdia, a toc de sirena, a peu de màquina dinaven. Els directius disposaven de menjadors privats, amb servei inclòs, i els empleats de corbata menjaven a les seves cases o en restaurants. Després va arribar el plàstic i amb ell el tupperware, un recipient hermètic per guardar i transportar menjar, més funcional i que, sobretot, permet camuflar-lo a la motxilla o la cartera, encara que conceptualment no difereix molt de la canariera: a l’hora del dinar, hi ha qui va al menjador, al restaurant o a la seva llar i hi ha qui menja de la tartera. Alguns ho prefereixen, es diu, perquè així no depenen dels menús, però també hi ha quin es veuen forçats a usar-la, sobretot en les escoles, perquè no queda més remei. I a això se li diu discriminació, discriminació pura i dura.

Tomás Gómez, secretari general de la federació socialista madrilenya ha dit, referint-se a l’assumpte que “Esperanza Aguirre vol instaurar un model anterior a 1978, un model predemocràtic en el qual entra el tupperware”.

Efectivament, d’això es tracta. Així entendran els nens que no tots som iguals i, per afegiment, s’entrenaran per menjar durant tota la seva vida de tupper i asseguts en una vorera, igual com els oficinistes de Wall Street.

Va ser el Govern de Catalunya el que, com en molts altres retalls, va capitanejar la mesura, anunciant que “els escolars podran portar el menjar de casa al menjador escolar, però que hauran de pagar 3 euros per això”. Va seguir l’estela el Govern de Madrid, que competeix amb el d’Artur Mas en la pulsió neoliberal i, com, no el de València, que generosament va establir una taxa d’1,50 euros.

Entre altres, Anna Simó, portaveu d’ERC en el Parlament Català, va respondre que la mesura del govern autonòmic anava “en contra de l’equitat i la igualtat que predica la Llei d’Educació de Catalunya i els mínims del sentit comú i la sensibilitat social” Continuaran vigents aquestes belles paraules després de les eleccions catalanes i el pacte amb CIU? Prendrà alguna iniciativa la seva formació política per revocar aquesta i altres mesures similars, com l’euro per recepta o, al contrari, recolzarà enginyoses iniciatives barallades per CIU com la de cobrar el menjar en els hospitals? Defensarà, en fil, el que queda de l’Estat de benestar o vendrà la seva ànima al diable a canvi d’un tupper de llenties?

I allò de la tartera ve arran de l’increment del preu dels menjadors escolars que es va fixar per a aquest curs. Així, la Conselleria d’Educació del govern català va decretar un augment del 12%. La pujada va provocar l’increment en l’ús del tupper i, de seguida, es va posar en marxa la màquina regulatoria per a, en aquest cas, gravar el seu ús amb 3 euros per alumne i dia. Com qui recorren al tupper ho fan per raons econòmiques, si als 3 euros se li sumen el preu del menjar poca diferència trobaran entre el menjador o portar el menjar de casa. O és que potser allò de la taxa d’ús del tupper més que a sufragar despeses s’orienta a dissuadir els pares que han pensat a recórrer a ella, per a així contribuir al negoci de les empreses de cátering? També podria ser que el departament -que porta molt retard en el pagament de les beques als consells comarcals- amb aquesta excusa vulgui carregar-se el servei de menjador a l’escola pública. Així de senzill.

Astúries amb 2,75 euros per persona i dia, Galícia 3, Navarra 3,25 i Euskadi 3,60 són les comunitats autònomes amb els preus de menjador més assequibles. Catalunya, amb 6,20 euros, gairebé duplica a Euskadi a Madrid es paguen 4,45 euros, cinc cèntims menys que Múrcia i Andalusia, on a un 47% dels usuaris els va resultar gratis el servei i 30% van tenir descomptes. Les associacions de pares d’alumnes xifren entre un 15 i un 20% el nombre de famílies que han hagut de prescindir del menjador per motius econòmics. Els 150 euros de mitjana que una família desemborsa mensualment per cada menú escolar resulten insuportables per a molta gent. A més, el menjador forma part d’un ensenyament inclusiu perquè, naturalment, és molt diferent compartir el mateix menjar en el mateix espai, que menjar menjars diferents, de vegades en un banc.

L’any passat, el pressupost de beques de menjador del govern català es va reduir en dos milions d’euros i el de Madrid en va retallar deu. En l’Assemblea de Madrid el menú costa 3,55 euros a la cafeteria i 5,95 al menjador. Està disponible per al personal que treballa a l’hemicicle, els periodistes que cobreixen la informació, els convidats i els 129 diputats que conformen el ple. Unicef acaba d’alertar que 2,2 milions de menors espanyols viuen en llars que estan per sota del llindar de la pobresa. A Catalunya, la Federació d’Entitats d’Atenció a la Infantesa i Adolescència (FEDADIA) constata que la malnutrició ja assoleix el 4,4% dels nens. Així les coses, per què no continuar estrenyent el botó de la caritat i proposar, per exemple, que sigui el Banc d’Aliments, que tan bon cartell gaudeix, el que s’encarregui de subministrar el menjar a les escoles?

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: