Vés al contingut

Mandela i la falsificació de la història

23 Juliol 2010
Àngel Guerra Cabrera
La Jornada

La hipocresia dels Estats Units i els seus aliats s’ha pogut corroborar en tota la seva magnitud en proclamar l’Assemblea General de l’ONU al 18 de juliol com a Dia Internacional de Nelson Mandela, data del natalici del llegendari dirigent sud-africà. Ho exemplificava esplèndidament l’insubstituïble corresponsal de La Jornada a Estats Units, David Brooks, en contrastar els encesos elogis d’ocasió a Mandela de la secretària d’Estat Hillary Clinton amb el testimoni d’un veterà de la lluita contra l’apartheid en aquest país que recordava que el prestigiós líder i la seva organització, el Congrés Nacional Africano(CNA), van ser mantinguts en la llista oficial de terroristes pel govern estatunidens al menys fins tota la presidència de William Clinton, anys després que Mandela fos electe president de Sudáfrica(1994). Pretenen que oblidem el suport econòmic, polític i militar als racistes blancs de Washington i els seus aliats de l’OTAN i, sens dubte, d’Israel, que va dotar a Pretòria de l’arma nuclear per encàrrec de la Casa Blanca.

Mandela, per cert, no va ser el pacifista descafeïnat inventat per la màfia mediàtica sinó, des de la seva joventut, un robust combatent per l’alliberament del seu poble que quan va veure ofegats en sang pel règim de minoria blanca els seus intents de lluitar per mitjans pacífics no va vacil·lar a encapçalar i organitzar l’Umkhonto we Size (La llança de la Nació, a llengua Xosa), braç militar del CNA, que va realitzar riesgosas i audaces accions armades fins que l’apartheid va entrar en fase agònica. Tampoc la seva excarceració no va obeir a cap miracle ni el final de l’odiós règim es va aconseguir simplement mitjançant un diàleg i unes eleccions, com afirma avui la fàbula mediàtica. El diàleg i les eleccions van ser la conclusió d’un prolongat cicle de lluita del poble negre i d’alguns blancs revolucionaris o progressistes de Sud-àfrica -entre ells líders veterans del CNA com Joe Slovo, president del Partit Comunista de Sud-àfrica- l’última etapa del qual va dels anys 20 als 90 del segle XX, reprimida sense pietat pels racistes blancs. La lluita contra l’apartheid va experimentar un gran impuls i va aixecar una enorme solidaritat internacional d’acord amb la descolonització de l’Àfrica i, finalment de l’alliberament de les colònies portugueses i l’ascens de la SWAPO (per la seva sigla en anglès), moviment d’alliberament de la llavors colònia sud-africana de Namíbia

En aquest panorama s’insereix una altra dada fonamental que omet o falseja la història oficial: les accions internacionalistes de la revolució Cubana a l’Àfrica. Aquestes s’estenen de tal manera en temps i espai que només refereixo sintèticament el relacionat amb aquest article. A sol·licitud del govern d’Agostinho Neto, del Moviment Popular per a l’Alliberament d’Angola, l’Havana va enviar el 1975 un contingent de tropes que va destrossar el pla dels Estats Units, la Sud-àfrica racista i el Zaire de Mobutu per trencar la flamant independència i saquejar en gran aquest país. Una vegada derrotada la invasió de Sud-àfrica, dels mercenaris europeus i les faccions angolanas al seu servei, van quedar a Angola suficients forces cubanes per preservar la seva sobirania. Tanmateix, el 1988, després de constant incursions sud-africanes a territori angolano i una greu amenaça militar dels racistes, novament a comanda de Luanda va creuar l’Atlàntic una forta agrupació de forces cubanes, amb aviació de combat, tancs i artilleria pesada, que en la batalla de Cuito Cuanavale, deslliurada molt al sud del territori angolano, van infligir una derrota aclaparadora als racistes, els van forçar a retirar-se en les seves bases i van avançar cap a Namíbia. Com va escriure el sotssecretari d’Estat Chester Crocker al seu cap George Shultz: “l’avenç cubà al sud-oest d’Angola ha creat una dinàmica militar impredictible”. L’impredictible era que l’acció de les forces cubanes en cooperació amb les angolanas i namíbies havia obligat els Estats Units i els racistes sud-africans a asseure’s a la taula de negociacions i a acceptar la independència de Namíbia. El final de l’apartheid s’hauria prolongat qui sap fins quan sense la derrota de l’exèrcit de Pretòria a Cuito Cuanavale i l’amenaça d’insurrecció del poble negre de Sud-àfrica inspirat per aquesta. Nelson Mandela ho va dir així: Cuito Canavale marca el viratge en la lluita per deslliurar al continent i al nostre país del flagell de l’apartheid.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: