Vés al contingut

Les propostes miserables del Fons Monetari Internacional

29 Mai 2010
Juan Torres López
Sistema Digital

El Fons Monetari Internacional va prendre de nou les regnes fa mesos i es disposa a continuar imposant doctrina, ara amb l’excusa que les mesures que proposa són les imprescindibles per sortir de la crisi i del problema de deute que aquesta ha provocat.

Els economistes del Fons que han vingut a dictar sentència a Espanya, com fan a tants altres països, són els que prediquen austeritat a qui guanyen uns cents d’euros mentre ells es fixen a si mateixos sous multimilionaris, els que exigeixen retalls de despesa als Governs des d’hotels de cinc estrelles i limusines que paguem els contribuents. Els que es declaren políticament neutrals però tracten amb favor als dictadors i alteren sense rubor les decisions democràtiques que prenen els poders representatius.

El Fons és la institució que reclama bon govern als Estats però que actua amb una opacitat absoluta i sense cap control, la que diu defensar la llibertat però té internament un funcionament completament antidemocràtic. La que reclama rigor i encert als governs però que mai no ha realitzat una autocrítica efectiva ni avaluat seriosament les seves equivocacions múltiples i fatals.

El Fons Monetari que ara diu a Espanya el que ha de fer és una institució doctrinària que aplica sempre un mateix credo sigui cual sigui la circumstància o el país que analitza: retall de despeses públiques, privatitzacions, liberalització de serveis, desregulació financera, llibertat de moviment per als capitals, obertura de portes al capital estranger… sempre el mateix, sempre el vell credo liberal, sigui cual sigui la gravetat dels problemes que origina la seva aplicació.

Però el problema més greu del Fons no és ni tan sols que sigui doctrinària sinó que és una institució incompetent. Els seus economistes fallen constantment i de forma estrepitosa. Els seus prejudicis ideològics no els permeten contemplar i analitzar correctament la realitat, s’equivoquen en els diagnòstics, no saben fer prediccions adequades i, lògicament, mai no aconsegueixen els objectius que es proposen quan actuen (llevat de, això sí, el de donar via lliure als poderosos).

Podrien portar-se a col·lació dotzenes d’exemples d’errors i fallades colossals als seus informes i de previsions completament equivocades, més pròpies d’aficionats que d’autèntics professionals.

Valgui com una simple mostra la distracció colossal que van manifestar els economistes del FMI sobre la situació de l’economia mundial l’abril de 2007, quan ja molts d’altres, més intel·ligents i més ben preparats, o simplement més honestos, havien advertit el que estava passant. Deia llavors el Fons en “Perspectives de l’Economia Mundial” (pàgina XII): “els riscs per a l’economia mundial van disminuir des de l’edició de setembre de 2006 (…) el que ens sembla més probable és que el vigorós creixement mundial perduri (…) comparant les dades actuals amb els de setembre (2006), no hi ha tantes raons per preocupar-se per l’economia mundial (…) l’economia nord-americana es manté ferma en general”. O també l’error de diagnòstic sobre el que podria ocórrer al nostre país quan el març de 2009 deia que el dèficit públic espanyol seria del 6% el 2009 i 2010, just la meitat de l’efectivament registrat.

Amb semblant manca d’ull clínic, és normal que el Fons Monetari Internacional no aconsegueixi mai el que es proposa, ni tan sols en termes de taxes de creixement i molt menys d’estabilitat macroeconòmica i financera. L’evidència empírica indiscutible és que en l’època que es vénen aplicant les polítiques que recomana el Fons Monetari Internacional, des dels primers anys vuitanta, el creixement de les economies (molt més si no es considera el de la Xina i altres nacions que no segueixen les seves polítiques) ha estat molt més baix que en les etapes (o als països) en què no s’han aplicat. I un treball recent ha demostrat que hi ha hagut més crisi quan han predominat les polítiques liberals que propugna el FMI, en els anys trenta i a partir dels vuitanta del segle XX, i que hi ha una gran correlació entre la major mobilitat del capital (un altre dels principis polítics del Fons) i les crisis bancàries. (Carmen M. Reinhart i Kenneth S. Rogoff, Banking Crises: An EqualOpportunity Menace, National Bureau of Economic Research, Working Paper 14587, 2008).

Els poders financers internacionals es beneficien de les polítiques del Fons no perquè siguin eficaços per al que diuen buscar (creixement, ocupació, estabilitat…) sinó perquè són les que els proporcionen les millors condicions per augmentar els seus beneficis. I això ho poden aconseguir perquè el Fons mai no avalua l’impacte social o sobre la desigualtat i la pobresa que tenen les seves polítiques, com ell mateix ha reconegut (IMF, Poverty and Social Impact Analysis in PRGF- Supported Programmes, Washington, 2002), perquè és completament aliè i cec respecte a qualsevol assumpte relatiu al benestar social o a cura del medi ambient.

I és aquesta institució d’economistes bastant incompetents la que ara ve a Espanya a dir què ha de fer un Govern legítim elegit pels ciutadans per fer front a una crisi que ha provocat la banca internacional.

Les seves tres propostes principals són exactament les mateixes que fan la patronal, la banca, el Banc d’Espanya i els economistes que estan al seu servei.

La primera és la privatització progressiva de les caixes d’estalvi.

El FMI no diu res de la banca espanyola, es calla per ocultar que la seva situació és exactament igual que la de les caixes. No reclama transparència, no fa ni diu res per obligar que la banca sigui el que hauria de ser: la font de finançament de l’activitat econòmica. Res no proposa perquè les empreses i les famílies tornin a tenir el crèdit que es necessita per recuperar l’activitat.

La banca és qui ha trencat i la que ha provocat la crisi i el que el FMI proposa és que com a premi se’ls lliurin les caixes d’estalvis.

És difícil imaginar una berganteria més gran. Amb molta xerrameca però sense destapar la situació de la banca, l’únic que busca el FMI és posar les caixes d’estalvis a la safata del capital privat per a que així es recuperi una banca trencada, aprofitant el mercat que deixarien les caixes i adquirint els seus actius, com en tantes altres ocasions, a preu de saldo.

La segona proposta del Fons és ja coneguda, la reducció de la despesa pública. He explicat en altres texts que en una conjuntura recessiva això només pot conduir a la depressió i a enfonsar encara més nostra economia. És el que ha ocorregut en moltes altres ocasions i en altres països quan s’ha actuat així.

Com acaba d’assenyalar el Premi Nobel Joseph Stiglitz, “l’austeritat porta al desastre” (Li Monde, 22.05.2010), i allà és on ens vol portar el FMI perquè els bancs i les grans empreses guanyin més diners encara.

La tercera proposta és la reforma laboral “radical i urgent” en la línia que sol·licita la patronal i que principalment es basa a reduir la capacitat de negociació dels treballadors mitjançant la descentralització de la negociació col·lectiva i l’establiment de nous tipus de contracte.

Dir que es pot resoldre el problema de l’ocupació flexibilitzant el mercat laboral al mateix temps que, com acabo d’assenyalar, es deprimeix l’activitat debilitant la demanda efectiva és senzillament una mentida gegant i grotesca. D’aquesta manera és impossible que les empreses (sobretot mitjanes i petites) creïn llocs de treball. Només s’aconsegueix que guanyin més les molt grans que tenen demanda captiva gràcies al seu poder sobre el mercat, que és el que es tracta de salvar.

En definitiva, el Fons Monetari menteix quan presenta les seves propostes per a l’economia espanyola perquè no diu el que de veritat pretén; oculta els efectes reals que tindran les polítiques que proposa; i, per a súmmum, no permet el debat social sobre elles sinó que es limita a imposar-les perquè la seva incompetència li impedeix d’argumentar-les científicament i rigorosament.

Juan Torres López és catedràtic d’Economia Aplicada a la Universitat de Sevilla, col·laborador habitual de Rebelión, editor de www.altereconomia.org i membre del Consell científic d’ATTAC-Espanya. La seva web personal: www.juantorreslopez.com

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: