Skip to content

Reforma fiscal, un instrument per sortir de la crisi

19 Setembre 2009

Un article de Jordi Miralles al que nosaltres, des de Lloret, afegiriem que la por fa que el president del govern, Sr. Rodriguez Zapatero , sigui incapaç d’afrontar amb valentia una veritable política d’esquerres en matèria fiscal i ens vingui, finalment, amb la proposta de mossegar inclús els ja miserables ingressos dels pensionistes i jubilats del país, mentre Botines, Albertos, de las Rosas i altres especimens d’aquesta espècie es fan supermilionaris defraudant a hisenda amb el beneplàcit i les rialles de tots els poders de l’Estat.

Les vacances han passat, la crisi continua i ha arribat el moment d’impulsar una reforma fiscal en profunditat. Els índexs econòmics, com la baixada del PIB, de la inversió i del consum, i l’augment de l’atur, demostren que les propostes, molt sovint improvisades i a cop de titular, del Govern espanyol no porten a remuntar de la crisi. Ha arribat el moment. El Govern de Zapatero ha de passar la prova del cotó sobre les anunciades reformes de la fiscalitat a l’Estat espanyol.

El sistema fiscal és una peça fonamental del model social, al definir qui i per quins motius s’han de realitzar les aportacions necessàries per a garantir les polítiques de despesa, així com en quina quantitat i qui ha de contribuir amb els seus recursos, per a redistribuir la riquesa. És evident que el debat és polèmic i l’eix dreta-esquerra, alhora de fer propostes, està molt marcat, com s’ha vist en les darreres setmanes, i continuarà sent-ho els propers mesos.

Més enllà de múltiples declaracions, el president del govern espanyol ha reconegut dues coses en la seva compareixença en el Congrés dels Diputats. Una, que es pujaran els impostos, i la segona, que cal fer canvis, però bàsicament per a cobrir el dèficit econòmic. Per tant, ja podem afirmar que és una mesura clarament insuficient. Una reforma fiscal a Espanya ha d’intentar eliminar els desequilibris existents a l’actual sistema fiscal, els quals vénen agreujats per les reformes practicades pel PP i el PSOE, amb l’acompanyament de CiU, en especial en el IRPF, i promoure els principis de suficiència recaptatòria, equitat i progressivitat que s’estableixen a la Constitució.

No vivim moments per només anar a cobrir dèficit. Tots els indicadors diuen que cal una reforma fiscal profunda, una de les reformes estructurals necessàries per a l’economia espanyola, per tal de recuperar la justícia fiscal i contribuir a superar la crisi, sense caure en fer les mateixes polítiques que l’han generat.

Cal recordar que en aquest país ja només paguen impostos les persones assalariades i els consumidors. Les rendes més altes, que no són les classes mitjanes, o bé eludeixen la fiscalitat amb mecanismes al seu abast o bé, directament, fan frau fiscal. Cal recordar, també, que el govern espanyol, en el darrer període, s’ha dedicat a baixar impostos i a fer polítiques regressives de xecs. Les polítiques fiscals aplicades, des de fa trenta anys i fins ara, no han primat la igualtat i han posat en qüestió l’article 1er de la Constitució Espanyola (CE), el qual estableix que Espanya es constitueix en un Estat Social. Per a complir aquest mandat de la CE calen polítiques fiscals que afavoreixin la igualtat, és a dir, que facin pagar més a qui més té i que no estableixin que les comptes públiques de l’Estat vinguin sustentades, només, per les esquenes dels assalariats i dels consumidors.

Algunes dades. Les polítiques fiscals impulsades fins ara pels diferents governs espanyols han portat a què les rendes del capital tributin amb un índex fix del 18% i a què les del treball ho facin amb un índex que va del 0 fins el 43%, de manera que una persona que cobra 60.000 euros bruts l’any, paga més a hisenda que aquella que guanya aquests diners jugant a borsa. Les grans fortunes tenen mecanismes per no contribuir si, per exemple, canalitzen les inversions a través de les Societats d’Inversió de Capital Variable (SICAV), aconseguint així grans avantatges fiscals com tributar l’1% en l’impost de societats. Les rendes superiors a 60.000 euros suposen el 4,3% de les que declaren i el 54% de persones que tributen són mil.leuristes. Només el 3,9% dels empresaris van declarar per sobre dels 5 milions de benefici i 1,6 milions d’empresaris i professionals declaren que obtenen ingressos inferiors a 1.100 euros bruts. És a dir, un escàndol, ja que el PP i el PSOE han optat, tots aquests anys, per l’economia del joc del monopoli, per la que especula i no crea riquesa.

És el moment de canviar la tendència legislativa fiscal, impulsant una reforma impositiva justa i progressiva, per recaptar més als que més tenen i redistribuir millor. Un canvi que impulsi els impostos directes, en detriment dels indirectes i que posi fi a mesures electoralistes, com la dels 400 euros. També cal recuperar l’impost del patrimoni i no eliminar ni el de societats, ni el de successions i donacions, introduir un impost verd, per què qui contamini més pagui més, acompanyar més els ajuntaments en matèria financera i fiscal, fer front al frau i contribuir en l’eliminació dels paradisos fiscals.

La ferida social per la crisi creix. La reforma fiscal no pot ser una amb només objectius recaptatoris per fer front al dèficit i no redistributius, que altera tipus i trams entre les rendes mitjanes-baixes, i que no va al fons dels problemes reals de distribució insuficient i desigual entre rendes del treball i del capital.

Jordi Miralles i Conte

Coordinador general d’EUiA i Diputat

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: